El “Velas”, en Txema Benavides, va ser un dels primers companys que vaig conèixer quan em vaig incorporar a la Fundació Navegació Oceànica Barcelona (antiga FNOB i actual FBCN), cap a finals de 2009.
Per a mi, incorporar-me a la FNOB, va ser com entrar dins del pòster que teníem a l’habitació el meu germà i jo als 70. En el pòster no hi era en Txema, es clar, sinó en Tabarly, a bord del Pen Duick, a la Transat en solitari del 64. Per nosaltres, allò era la vela en la seva màxima expressió. Però era tan lluny del nostre entorn proper, que no podíem ni somiar en acostar-nos a aquest món somiat que tant admiràvem, un mon que havíem mitificat gràcies als llibres grocs de l’Editorial Joventut. Doncs en Txema va ser un dels que m’ho va posar fàcil.
En Txema es va incorporar a la FNOB al 2007 de la mà d’Andor Serra, el seu Director General, per ser el director de la primera edició de la regata Barcelona World Race. Quan jo el vaig conèixer era el responsable de l’Escuderia de la FNOB ubicada en una nau, a la vora d’on havia estat la drassana de North Wind, al final del Passeig Joan de Borbó, just a on s’obria la nova bocana del Port de Barcelona. Ara és la seu de l’equip Italià a la Copa América, el Luna Rossa Prada Pirelli Team.
Entrar en aquella nau, trobar-me amb un parell d’IMOCA en ple refit, parlar amb en Jan Santana o l’Alex Pella i en Pepe Ribes, creuar-te amb l’Altadill o, ja més endavant, amb en Desjoyeaux o Jean Le Cam, va ser una sotragada brutal per a mi. De tant en tant, jo trucava al meu germà i li deia, “tio, no saps amb qui estic prenent un cafè a la màquina ara mateix…”. I en Txema era el que tallava el bacallà allà a dins. Quasi sempre amb un somriure, divertit com ell sol i, sobretot, amable, molt amable amb un indocumentat com jo.
En Txema era un home molt estimat i molt autèntic i feia barri a la Barceloneta. Vivia a sobre del bar FASTNET, al Passeig Joan de Borbó, tota una declaració de principis. I era, com bon basc, un magnífic gourmand, tant aficionat a les potxas com al besuc o al txuletón.
De fet, no sé com ho va fer les dues o tres setmanes que vàrem passar a Nova York, durant la sortida de la regata New York- Barcelona al 2010; no crec que tastés gaire baguels, la veritat.
I justament a Nova York vaig viure un moment inoblidable per a mi, quan en Txema es va afegir als membres del New York Yath Club, preparant el canó per donar la sortida a la regata In-Shore, al moll de North Cove Marina, al Hudson. D’una banda, en Txema, en mode donostiarra “anem per feina”, i d’altra els del NYYC amb un posat greu i seriós, vestits de gala, executant amb precisió un protocol de sortida que era en sí, una cerimònia. Naturalment, vàrem acabar tots rient i en Txema donant les gràcies educadament a tothom.
Quan va marxar a Donosti, el vaig anar a visitar algunes vegades. Em va portar a veure plegats les parades de peix del mercat, vàrem fer algun àpat destacat a Passaia i més d’un cafetó a la Contxa, no lluny de casa seva, gaudint de la seva conversa, farcida d’anècdotes de la historia de la vela a Espanya, i sobretot, de la seva companyia, la d’un home bo, estimat, educat y molt, molt savi.
No l’oblidarem.
Carlos Clastre
